A parer meu, aquest treball va més enllà. És ben cert que la pedra, com a element sòlid, consistent i amb història, segons diu el mateix autor, hi és present, però també és un recorregut visual per la superfície externa, la pell d'una vila, que ell coneix molt bé.

Des d'aquest altre punt de vista, en Vicenç Rovira ens ofereix, no tan sols documents, sinó també retrats. Retrats d'aquella superfície, aquella pell que tantes vegades ha resseguit amb la seva mirada. I ho fa, al vespre, de nit, sense cap interferència, sense ningú que s'interposi. És en aquesta nocturnitat quan la sensibilitat, la delicadesa, queda més al descobert. En Vicenç Rovira veu, no tan sols mira, ajusta l'obturador i ens serveix el resultat sense condimentacions inútils.

Les pedres que ens retrata  són depositàries d'una part important de memòria col·lectiva. Ens transmeten molta informació  si sabem interpretar els seus codis i  senyals.

Mai ho són d'asèptiques, les imatges i menys en aquest cas. Hi ha poètica en l'elecció dels enquadraments, en el tractament del blanc i negre, en la seva presentació a l'hora d'exposar-les. Amb subtilitat s'acosta a la pedra, forta i durable, per insuflar-li ànima i transformar-la, mitjançant el seu procés creatiu, en delicada i flexible: acollidora. Estem com a casa. Coneixem i ens reconeixem en les seves fotografies.

Eugeni Prieto