Jo vaig néixer divuit anys després, però les ferides d’aquell viatge entre els camps de blat de moro, l’olor de pólvora i la por van cicatritzar en la meva pròpia existència. El 2015 vaig intentar recórrer aquell mateix camí tot sol, amb l’esperança de desxifrar l’origen del patiment del meu pare, però vaig fracassar. Deu mesos després vaig demanar-li que m’hi acompanyés.Les fotografies que inclou aquesta exposició rastregen els passos d’aquell nen de cinc anys que va haver de deixar casa seva. Durant la nostra convivència, mai no havia arribat a entendre com el seu cos menut podia contenir tanta ràbia i amargor. Confesso que m’havia passat la major part de la vida odiant-lo.

El viatge a França es va convertir en un camí cap al meu pare.